A la ferreteria hi ha tres problemes que es repeteixen molt. El primer és comprar gespa pensant només en l’aspecte. El segon és muntar-la sobre una base mal anivellada. I el tercer, posar un model barat en zones amb trànsit continu, mascotes o mobiliari pesant. Aquí és on comencen les clapes, les arrugues i les juntes obertes.
També hi ha força confusió amb les alçades, el drenatge i les densitats. En una terrassa petita no cal muntar una gespa de 45 mm pensada per a jardí ornamental. Igual que en un habitatge unifamiliar amb piscina no convé col·locar un model fi de balcó perquè es marcarà de seguida.
La gespa artificial es compon de tres parts principals:
La fibra acostuma a fabricar-se en polietilè, polipropilè o barreges de tots dos. El polietilè té millor tacte i més elasticitat. El polipropilè és més rígid i econòmic, però també envelleix pitjor amb exposició contínua al sol.
En exterior domèstic normal, el més habitual és treballar amb fibres d’entre 20 i 40 mm d’alçada.
S’utilitza molt en:
Té menys efecte visual “natural”, però aguanta millor el trepig freqüent i requereix menys raspallat.
És el rang més equilibrat per a jardins domèstics.
Dona més volum i millor recuperació visual. En jardins amb nens o gandules acostuma a funcionar bé si la densitat acompanya.
Queda vistosa acabada d’instal·lar, però necessita més manteniment. Si la fibra és fluixa o la densitat és baixa, acaba tombant-se.
En superfícies amb molt pas diari pot donar problemes d’aixafament.
Molts usuaris miren només els mil·límetres de fibra. Error típic.
Una gespa de 45 mm amb poca densitat sembla plena al principi, però al cap de poc temps “s’obre” i deixa veure la base negra. En canvi, un model de 30 mm amb bona quantitat de puntades aguanta millor l’ús i recupera millor la verticalitat.
La densitat s’acostuma a expressar en:
- Puntades per metre quadrat.
- Pes de fibra.
- Nombre de filaments.
Com més trànsit tingui la zona, més important és aquest punt.
En una terrassa on es mouen taules i cadires contínuament, convé una fibra resistent i relativament compacta. Si no, apareixen marques permanents i ratllades en la direcció del moviment.
L’aigua ha de sortir ràpid. Si no surt, apareixen:
- Humitat permanent.
- Olor.
- Fongs.
- Aixecament de juntes.
- Degradació dels adhesius.
La majoria de models domèstics porten perforacions a la base per evacuar aigua. Però això no serveix de res si a sota hi ha una superfície mal preparada.
La base ha de tenir pendent funcional cap al desguàs. Encara que sigui petita.
Quan l’aigua queda retinguda sota la gespa, el backing acaba deformant-se. A l’estiu també apareixen dilatacions.
En terrasses antigues és bastant habitual trobar:
- Rajoles amb desnivells.
- Pendents invertits.
- Embornals parcialment obturats.
Abans d’instal·lar, convé revisar tot això.
Aquí el problema canvia. L’aigua no s’acumula a sobre, però sí que pot generar fang i moviments del terreny.
El normal és preparar:
1. Compactació del terreny.
2. Capa de sauló o grava.
3. Anivellament.
4. Malla antihèrbes.
5. Gespa.
Si s’instal·la directament sobre terra tova, apareixen enfonsaments i arrugues.
No tots els muntatges es fan igual.
És la més senzilla en terrasses i àtics.
Normalment es treballa amb:
- Banda d’unió.
- Adhesiu de poliuretà.
- Fixació perimetral.
El suport ha d’estar net, sec i sense pols fina. Si hi ha restes d’humitat o brutícia, l’adhesiu no agafa bé.
En exteriors molt exposats al sol, interessa deixar petites holgures de dilatació. El backing treballa amb la temperatura i pot contreure’s lleugerament a l’hivern o expandir-se a l’estiu.
Aquí l’estabilitat del terreny mana.
La grava ajuda al drenatge i evita moviments. La malla antihèrbes redueix brots, tot i que no fa miracles si la instal·lació drena malament o entra matèria orgànica contínuament.
En zones amb arrels agressives o molta humitat, convé revisar el perímetre de tant en tant.
Els problemes no acostumen a aparèixer la primera setmana. Surten al cap de mesos.
Molt freqüents quan:
- S’utilitza poc adhesiu.
- La base es mou.
- No es respecta la direcció de la fibra.
A més de veure’s la unió, hi entra brutícia i aigua.
Passen molt en terrasses caloroses.
Si la gespa no s’ha tensat correctament o ha quedat aire a sota, apareixen bosses i deformacions.
Normalment ve de:
- Aigua retinguda.
- Desguassos tapats.
- Matèria orgànica acumulada.
- Drenatge insuficient.
- En zones amb mascotes això es multiplica.
Es nota quan la fibra perd memòria i queda tombada permanentment.
Acostuma a passar per:
- Excés de trànsit.
- Falta de raspallat.
- Fibra de baixa qualitat.
- Mobiliari pesant sense protecció.
No totes funcionen igual.
Amb gossos, interessa que la gespa tingui:
- Bon drenatge.
- Fibra resistent.
- Base antibacteriana o preparada per a neteja freqüent.
L’orina retinguda és un dels problemes més seriosos. Si l’aigua no evacua ràpid, apareix olor persistent.
També convé evitar fibres massa llargues. Entre 25 i 35 mm acostuma a ser més pràctic per a neteja i manteniment.
En patis petits amb animals cal aclarir periòdicament amb aigua per evitar acumulació de residus i sals.
El sol castiga molt més del que sembla.
La radiació ultraviolada degrada fibres i backing amb els anys. Una gespa barata perd color abans i pot acabar esquerdant-se.
- Protecció UV.
- Garantia exterior real.
- Qualitat del backing.
- Resistència tèrmica.
En terrasses molt assolellades d’àtic, la superfície pot arribar a temperatures elevades a l’estiu. Molt més que una rajola clara.
Els models foscos acumulen més calor.
No requereix el manteniment d’una gespa natural, però tampoc és “posar i oblidar”.
Ajuda a aixecar la fibra i repartir la càrrega del trepig.
En zones d’ús mitjà, n’hi ha prou cada poques setmanes.
L’ideal és raspallar en sentit contrari a la caiguda de la fibra.
Per a pols i brutícia lleugera acostuma a ser suficient amb aigua.
Si hi ha taques de menjar, greix o residus orgànics, interessa netejar-los aviat per evitar impregnacions.
Amb mascotes es poden utilitzar sabons neutres o productes específics no agressius.
Especialment després de:
- Episodis de calor forta.
- Pluges intenses.
- Gelades.
- Moviments del terreny.
Si una cantonada comença a aixecar-se, convé actuar ràpid. Quan hi entra aigua i brutícia per sota, el problema creix molt més de pressa.
Depèn del desgast i de l’antiguitat.
Si el problema està localitzat —una junta oberta, una cantonada deteriorada o una petita cremada— normalment es pot reparar.
Però quan apareixen diverses d’aquestes situacions alhora:
- backing rígid,
- pèrdua general de color,
- drenatge lent,
- fibra aixafada,
- deformacions,
- el més raonable acostuma a ser substituir el conjunt.
En gespes molt envellides també costa trobar un to compatible per fer pedaços.
N’hi ha diversos que es repeteixen contínuament a la botiga.
La il·luminació enganya molt.
Dos models poden semblar iguals online i canviar completament en densitat, recuperació i tacte real.
En exterior, el material barat surt car força ràpid.
El backing i la resistència UV marquen molta diferència amb els anys.
No és el mateix:
- un balcó decoratiu,
- una terrassa amb àpats diaris,
- un jardí amb piscina,
- una zona amb mascotes,
- un pas lateral de manteniment.
Cada cas necessita una fibra diferent.
És l’origen de moltíssims problemes posteriors.
Quan l’aigua no evacua bé, la gespa acaba deteriorant-se encara que la fibra sigui bona.
L’elecció correcta depèn de quatre coses:
- ús real,
- exposició solar,
- tipus de base,
- capacitat de drenatge.
A partir d’aquí s’ajusten alçada, densitat i resistència de fibra. No a l’inrevés.
En una terrassa petita acostuma a funcionar millor una gespa compacta i fàcil de mantenir. En un jardí gran interessa equilibrar estètica, recuperació i evacuació d’aigua. I en zones amb mascotes, el drenatge passa a ser prioritari.
A la teva botiga de confiança OPTIMUS t’ajudaran a escollir la gespa artificial i els materials d’instal·lació que millor s’adaptin a la teva terrassa o jardí.
També pots acostar-te a la ferreteria OPTIMUS més propera i t’assessoraran sobre quin tipus de fibra, densitat i sistema de muntatge encaixen millor segons l’ús que hagi de tenir la zona exterior.
Una gespa artificial ben resolta no és la més verda ni la més cara. És la que drena bé, aguanta el sol, no s’aixafa al cap de sis mesos i no acaba fent olor d’humitat ni aixecant-se per les cantonades.
Veure més Opticonsells…Trucs, tutorials, idees per DIY, decoració…
